CURT 1

El noi lloga una pel.lícula de terror a la biblioteca del seu barri.
Un clàssic! -li ha comentat la jove que l'ha atès.
La reunió es celebra al menjador de casa seva, habilitat com a sala de cinema temporal, ja que disposa de les últimes prestacions en tecnologia.
Per amenitzar la vetllada, una gran safata d'entrepans de crema de xocolata queda situada a la tauleta baixa entre ells i la pantalla de la televisió.
I...acció! La pel.lícula comença.
Fotograma rera fotograma, la safata d'entrepans redueix el seu volum.
Arriba el punt àlgid, la seqüència que ha fet de la pel.li un clàssic.
És llavors quan el menjador-sala de cinema es reconfigura amb pluges d'entrepans i cascades de crema de xocolata, amb el fil musical d'una coral de xisclets, que algú que ha crescut de sobte potser degut a l'ensurt, fa desentonar.

...I TAL DIA FARÀ UN ANY

Avui les flors, els colors i la plastilina tenen tons tristos i apagats i les papallones volen al voltant de la seva tomba.
L'atzar ha fet que avui, justament quan fa un any que la meva iaia es va morir -finalment he aconseguit poder canviar el se'n va anar per el es va morir- el dia hagi tingut aspectes molts semblants o fins i tot idèntics.
Bé, tècnicament va ser ahir, quan a la feina tenia una reunió, però sense esperar cap trucada que m'anunciés esperança o fatalitat, i vestint els mateixos pantalons i jerseis amb els quals vaig acomiadar-me d'ella acariciant-li la mà i sentint el precís instant en que marxava.
Al cap d'un any, al pensar en tot el temps que ha passat d'ençà, sento que el ritme de la vida ha estat més lent, com si tot fos una pausa, un interludi esperant recobrar la velocitat normal del dia a dia. Acostumant-nos, tots els de casa, a seguir endavant, a seguir vivint sense ella entre nosaltres.
Sempre sembla que hi ha temps per tot, però no és així. M'he n'ha faltat, per poder-te explicar més coses meves, per poder tornar a aprendre a fer mitja i brodar, per poder-te preguntar sobre el teu passat, per poder grabar el teu testimoni...potser tot això és el que em dol més i em fa plorar cada dia en el moment en què penso en tu.
M'agrada pensar, sent creient com eres, que has retrobat els teus pares, la teva germana i tots els que vas conèixer. M'agrada pensar, sense ser creient, que és això el que m'espera quan jo marxi, trobar tothom que ha compartit la seva vida amb mi en algun moment.
Aquest darrer any, he hagut de cercar records. Anar a casa teva, mirar les teves fotografies, passejar per camp de la barraca, abrigar-me amb la teva manteta...
M'agrada pensar també, que m'has fet alguna clucada d'ull. Quan m'he sentit dir algun Caratxus o Ditxós de tu, quan has aparegut en algun somni, quan he hagut de girar-me per veure qui entrava demanant la meva atenció per la porta de la biblioteca...
Encara no he vingut davant les teves restes, ho faré per portar-te floretes, però per tenir-te aprop no em cal, per què sé que tu ets en i amb mi.
Un petó iaia!

Cliqueu damunt la notícia i llegiu.

RETROBAMENT

Òndia quines mosses,oi?! Som: servidora, Canaleta, Clapi (Mireia, no sé si t'agrada, però et dic així des de el retrobament), Martori, Rocha, Mayneris, Castro. Si per cognom, per què a l'hora del retrobament va ser imprescindible fer-se conèixer pel cognom. És clar, amb tants anys hem conegut més noies que es diuen Anna, Mireia, Glòria, Marta o Raquel.
De fet, aquesta foto és del segon retrobament(a l'octubre) doncs el primer fou el maig, quan aprofitant que la Martori feia anys, va tenir la genial idea de reunir-nos, després de poques exitoses convocatòries per reunir la classe sencera d'EGB. Tot i que sembla que els nois es van animant-se a ajuntar-se!
De moment, aquesta segona trobada ens ha fet gunyar una assistent, la Canaleta, a qui em feia una certa major il.lusió de retrobar, per què a les altres ja les havia vist, i per què es ben bé que des de que vam acabar la Salle, no sabia del cert que se n'havia fet. La sensació al veure-la quan va arribar al punt de trobada fou la mateixa que al maig passat, quan vam trobar-nos tota la colla per primer cop: semblava que era ahir l'últim cop que ens vàrem veure i era increïble que haguéssin transcorregut aproximadament 10 anys!
Per mi a més, el sopar del maig va comportar tota una altra sensació. Un parell de mesos abans la meva iaia ens havia deixat i encara ara, després de 9 mesos sóc incapaç d'escriure res per a ella, ni de deixar de plorar(com ara) quan la recordo. És el primer cop que sóc conscient que algú s'envà...(bé, això és carn d'un altre post que com dic, quan sigui capaç ja el penjaré).
Tornem al què volia dir.
La mort de la meva iaia havia fet que tingués la sensació que perdia tot un bloc de temps, de instantànies, records, sensacions, sobretot de la meva infantesa, per tant de la meva vida, però el sopar amb les nenes, va ser com una complementació. I em va reconfortar, en el sentit que si bé el viure a Girona m'havia fet allunyar del poble i dels meus, ara tenia una oportunitat, una nova opció per recuperar lligams i sobretot lligams d'aquesta època infantil. És com allò que es diu...uns se'n van però els altres ens quedem. Una part de mi marxava amb la meva iaia però tenia un retorn amb les nenes.
Espero que continuem endavant. De fet, ho estem fent. Tenim una tercera convocatòria a Girona.
Fins aviat.

Paul Potts i les aparences

Acabo d'obrir el correu electrònic i he trobat un reenviament d'aquells que de vegades esborrem a l'acte, però que aquesta vegada he volgut saber de què anava. Com a assumpte portava el títol de "Lliçó d'humilitat"i és sobre un fet que potser molts ja n'esteu assabentats.
En el programa Britain's got talent (el Factor X britànic)es presenta un gal.lès de 36anys que es dedica a vendre mòbils, Paul Potts, dient que cantarà òpera. Resulta que tant jurat com públic tenen una primera reacció de mofa que acaba transformant-se en una catàrsi d'emoció amb plors i grans aplaudiments amb la gent aixecada dels seus seients. Evidentment el jurat de manera unànime accepten el concursant per la següent fase i amb tots els números per guanyar i cantar davant la Reina.

Jo que sóc de llàgrima fàcil , m'he emocionat tant sols ha obert la boca el senyor Potts, més que per l'interpretació excel.lent de Nessun Dorma, per el menyspreu gratuït d'unes persones que han demostrat falta de professionalitat per parlar o expresar-se abans d'escoltar, però tambè per manca d'educació i de valors per fer un judici a priori basat en les aparences.
Jo he començat a plorar per què he vist un home jove, amb una expresió humil de treballador, però també de persona a qui la vida li ha jugat males passades(després, al llegir tota la notícia he sabut que de petit havia patit bullying) i desesperat per demostrar que era capaç de fer el que anava a fer sense que ningú en aquell plató li demostrés cap espurna de confiança.
Després gairebé també m'he aixecat de la cadira per aplaudir-lo a ell i al repte assolit de veure com tothom es mereix una oportunitat i un respecte, però des d'un bon principi.

PLAYBACK

Com podeu observar en l'article del Caga Tió, m'agrada força fer el número. Aquell cop fou amb els infants que acudeixen cada tarda o bé quan hi ha "Hora del conte" a la Biblioteca municipal del barri de Santa Eugènia de Girona, que per si no ho sabeu, és on treballo. Al mateix barri i una cantonada més enllà, trobareu un casal d'avis on cada dimarts a la tarda la fem grossa. Sóc la directora (si voleu posar nom al càrrec que hi desenvolupo) d'un grup de gent gran molt eixerida.
El resultat del l'any ha estat un espectacle de Playback que vàrem realitzar al febrer al casal de Girona i el qual és el culpable de què escrigui aquest article, ja que tot seguit en veureu fotografies.
Ah! i hem fet un bolo a Palafrugell i en tenim un altre a Manresa!

ELECCIONS FRANCESES

Seré molt breu, només faré una pregunta.
Referent a les eleccions franceses, no sé com ho van tractar als altres canals, però a Tele 5 es relatà la presència de Sarkozy i Royal exercint el seu dret de vot de la manera següent:
A llargs trets, la referència a Sarkozy girava entorn dels anys que feia que ambicionava el poder de França i de qui l'acompanyava a votar.
Per Royal, el relat se centrava en el vestit escollit per l'ocasió i fent notar que no era del color que acostuma a vestir.
Per què?